Nus

Mai vaig saber dir-te les veritats que habiten el meu cos quan ets a prop,
mai vaig saber despullar-me de mi mateixa,
mai vaig permetre’m que em veiessis la vulnerabilitat i així sentir-me petita com una nou,
mai vaig saber com seguir el joc de mirades perquè la meva no volia jugar-te, jugar-me, ni tan sols fer el plural del verb, volia.
Mai vaig saber explicar-te que em remous tota sencera quan et veig venir des de lluny, i et segueixo els passos fins que et tinc davant, mirant-me.
Mai vaig saber mentir tan bé com aquell vespre de juny en dir-te només: espero que tot et vagi bé!

Anuncios

Reflejo(s)

Son las seis de la mañana y ya empiezo a torturarme, me gustaría habitar en ti más que en mi misma,vestir tu cuerpo más que el mío.
Tengo la garganta desgarrada de tantas ganas silenciadas, de tantas palabras que he guardado entre mis pulmones y  ahora guarda mi voz. Te miro y me reconozco más en ti que en mi misma.

Me rompería cada hueso de mi cuerpo para destruirme, para no reconocer nada de lo que he sido. Me duelo y ni si quiera me sé.
Te miro y identifico en ti muchos de mis discursos, pero yo no soy tu y ya, ni si quiera yo.

Me han montado como a un puzzle. Me han odidado por desencajar las piezas, por el desorden, la ambigüedad, la duda, el silencio.

Captura de pantalla 2018-11-12 a les 14.10.35
Fotografia: Carla Ballester / @notavandal

Deja de mirarme,
deja de juzgarme,
de cuestionarme,
de aguantarme la mirada y
de ponerme a prueba!

Deja de repetirme que no hay lugar para mi cuerpo y mis heridas,
que viviremos en los márgenes.

Son las seis de la mañana y mi casa, hoy amanece sin espejos.

 

Anònimes

Fa tant de temps que ningú m’escriu,

fulla rebregada, consumida pel temps.

 

Escriu-me!

 

Ja no sento la tinta sobre meu, aquella que em fa ser,

tinta de mans oprimides, tinta rebel i sense por,

tinta agosarada

tinta valenta

tinta de qui no calla

tinta que crida

tinta sense vergonya,

tinta

veu

 

escriu-me et dic!

 

Em van escriure elles, saps?

Tantes històries callades

històries invisibilitzades

històries que no són, i la vida,

la seva, potser la teva també, saps de què et parlo?

 

Escriu-me!

 

I les paraules que ofegaven,

i encara m’ofeguen en el record,

t’ofeguen a tu?

 

Escriu-me et dic!

 

I la memòria, en forma d’història mai escrita per nosaltres,

la memòria de les dones a la guerra,

de les besàvies i les àvies,

de les esclaves,

de les putes,

de les indígenes,

de les obreres,

de les mares,

la teva.

 

Escriu-me!

 

Escriu-me per dir que un dia éreu aquí i ara, que vau voler ser una revolució, plena de dones, que diuen, que viuen, que escriuen.

 

O sóc jo

Captura de pantalla 2018-04-19 a les 13.26.56
Fotografia: Mercè Aumatell 

S’apaguen els dies a les 23.30 de la nit a diari, les llums de les ciutats desapareixen com en un efecte dominó, inusual a les grans ciutats a prop del mar.

En aquestes quatre parets blanques que em fan avui de refugi, s’apaguen els dies i s’encenen les nits, aquestes que deixen sortir totes les pors que s’instal.len a la meva pell, que són costures de fil blanc, el mateix fil que utilitzava l’àvia quan cosia els botons de la bata de l’escola gairebé cada setmana perquè sempre queien.

Ets massa bruta! -em deia- .

Sembla que la brutalitat sempre ha estat arrelada al meu cos petit, al meu moviment que no vol ser, que em fa ser més encara, i a les expressions del silenci que ho diuen tot i res.

I ara que han passat els anys, és la brutalitat la que em fa por.

I ja no se si són els dies que s’apaguen o sóc jo que només sé encendre les nits.

Motius

Captura de pantalla 2018-04-04 a les 22.30.57
Fotografia: Julsvisual

Escric per retornar a les nits d’agost, quan ens miràvem els ulls i la pell.

Escric perquè dubto de qualsevol paraula que es pugui conjugar,

per saber-me i per no fer-ho mai del tot, del cert.

Escric per no trencar els silencis que m’acompanyen a les nits,

per distingir els espais buits,

els forats,

les esquerdes,

les foscors.

 

Escric per sobreviure’m,

per obrir la ferida i conèixer la sang,

i mirar el moll de l’os on guardo totes les vergonyes,

Escric perquè porto una pena enganxada a la pell,

que mai marxa,

que hi conviu.

 

Escric per salvar-me.

Escric perquè hi ha un puny que em travessa l’estómac, em traspassa el cos.

Escric per no oblidar el que les meves mans s’han preguntat, plenes de vida, d’angoixa, d’incapacitat per entendre perquè alguns si i  d’ altres no.

 

Escric per resistir.

Escric per desaprendre.

Amb ràbia, escric amb ràbia.